Anades. Tornades. Arribades. Em presento.

Per a mi el setembre arriba sempre acompanyat per novetats i canvis, il·lusions i projectes. Quan era petita, recordo l'emoció que sentia quan, dies abans de començar el curs, fullejava els llibres, repassava el material, preparava la motxilla,...

Després, a la universitat, m'hi retrobava quan escollia les assignatures per a matricular-me, quan organitzava l'agenda, encabint-hi la parella si en tenia, la feina, els estudis, les aficions, les amistats, les sortides, el temps per a estar sola i per a descansar,...

Planificar i organitzar el meu temps m'ajudava, no només en generar aquest estat d'emocionalitat positiva, que jo tradueixo com a il·lusió. Si no també en la fita de poder cobrir totes les meves necessitats i decisions personals amb un cert "equilibri dinàmic" (ja que estava subjecte a modificacions al llarg del temps).

La planificació del meu temps, em segueix ajudant exactament en les mateixes fites, i em segueix provocant un moviment emocional positiu, que segueixo traduint com a il·lusió. He substituït l'agenda de paper per la digital, i la llibreta que sempre duia amb mi per una app a l'efecte (jo uso Evernote, però n'hi ha un munt). I he afegit l'acompanyament com a mare de les 4 petites (o ja no tant) meravelles amb qui comparteixo camí i vida.

Quan vaig proposar a la Nati, del Servei d'Acció Social a on ara col·laboro, la possibilitat de crear un espai a on parlar de felicitat i salut mental a la ràdio del Prat, ho vaig fer des de la profunda convicció que per oferir un camí cap a una societat de persones felices i sanes mentalment, primer hem de donar llum al significat dels estats i processos de felicitat i salut mental i després fer un treball de recerca per a oferir referents, informació i recomanacions prou diverses, que ens donin llum i ens facilitin el camí.

Ara, un cop acceptat el projecte, immensament agraïda i il·lusionada, i a punt de començar les emissions, connecto altre cop amb les sensacions conegudes dels setembres, amb les pessigolles a la panxa, la sensació a la boca de l'estómac, la lluentor als ulls,... També m'arriba la dificultat intermitent d'estar en el moment present vers les ganes d'ensomiar dies propers i, com no, m'apareixen les pors i els dubtes naturals d'estar emprenent un projecte nou, que em recorden que he de cuidar les expectatives que jo mateixa genero i m'encoratgen a emmarcar-les dins d'uns límits, que tot i ser difusos, siguin prou equànimes com per a no fer-me sentir massa pressió, que esdevindria, inevitablement, en angoixa.

I altre cop, en aquests primers dies del curs escolar, em reconec i m'emmirallo en els somriures de les persones que em creuo pel carrer, tant de les més grans com de les més petites. Així com també comprenc i empatitzo amb les expressions de disgust, por i disconformitat d'algunes persones, en aquest cas sobretot petites, vers els canvis inevitables que aquest mes comporta.

Que totes les persones estem connectades és quelcom que jo sempre he sentit com a una realitat, tot i que quant més investigo i m'informo, vaig comprenent que va molt més enllà de compartir residència en un municipi, equip de futbol, gustos musicals o preferències gastronòmiques,... I si voleu fer-ne una prova empírica, només cal que observeu, que seieu uns instants a un banc de l'Avinguda, o de Remolar i observeu passar la gent. I si ho feu a les 8:50h d'un matí qualsevol d'aquest mes de setembre, m'entendreu molt millor. N'estic convençuda.