Tradicions i Vinculació. La Festa Major del Prat.

Eva Cabanilles, cap de serveis básics i dependència del Prat de Llobregat; en Jaume Vidal, president de l'Associació Salut Mental Baix Llobregat i l'Helios Quintas, autor de "Momentos de Lucidez, cómo superé mi depresión".
També tenim la sort de tenir al programa la Catalina i la Iluminada, del col·lectiu de les Dones Sàvies de Sant Cosme i a una dona, que ens explicaran com es viu la soledat no desitjada, i quines possibilitats hi ha per a paliar-ne els efectes negatius.


Les tradicions ens arrelen al territori i ens ofereixen un esquema conegut i previsible. Ens ajuden a transmetre, a entregar (tradició -> tradere) quelcom que considerem valuós, important per a la nostra identitat i que ens reafirma en la pertinença a un llinatge.

Quan dic territori, em refereixo a un espai que tant pot referenciar al nostre espai propi (cos, ment, emoció); a un espai físic, com la nostra llar, el nostre poble o país, ... com també a un espai vincular com ho és qualsevol relació. Així doncs, una tradició esdevé un momentum heretat, que inclou una pauta de comportament establerta prèviament per una figura d'autoritat i consensuada per l'individua o el grup que la manté viva i la transmet a les següents generacions de manera simbòlica, ja sigui verbal i explícitament, o no.

Les tradicions impliquen costums, que son el conjunt d'accions que inclou una tradició. La tradició de recordar el dia del nostre naixement conté els costums de celebrar, menjar pastís, bufar espelmes o rebre regals, no obstant, la seva presència o absència, no condiciona l'existència de la tradició per se. O sigui, mengis o no pastís pastís, un dia l'any serà el dia del teu anniversari.

Quan parlo de vàlua i de pertinença a un llinatge, parlo de legitimació. De com una tradició pot ser usada per a obrir camins a la llibertat, o en canvi, condicionar-los. De com som partíceps, moltes vegades sense profunda reflexió, de perllongar i transmetre tradicions en les que ja no ens hi sentim identificades, i ho fem per una dolorosa sensació que traduïm per traició i en realitat prové del dol de llençar quelcom que ens ha fet algun servei fins ara, però ja no ens caldrà mai més.


La Festa Major al Prat és una tradició que hem heretat fa més de cinc segles. 


Hi ha costums, com la presència de la música i el ball a les places, o dels focs d'artifici que s'han mantingut des de llavors. D'altres, com les curses de caballs, que ja no hi son. Hi ha costums que hem recuperat, evolucionades, com la presència de joglars i del mon del circ. D'altres, que hem decidit evolucionar, com la participació de les dones més enllà dels contextos en els que hi tenien cabuda llavors.

"Avui celebra la seva festa la població del Prat de Llobregat, vora de Barcelona. Antigament havia tingut molt de tipisme, del qual ha conservat restes fins a temps ben acostats als nostres. Feien una important cursa a cavall, i al vencedor li donaven, en premi, un moltó, que qualificaven de joia en record de temps vells, en què el premi consistia veritablement en una joia.

En les balles que es feien a la plaça, el vencedor de la cursa gaudia del privilegi de trencar dansa i de ballar-ne la primera, qualificada de ball de la joia. Podia anar a cercar, per balladora, la fadrina o la dama que desitjava, sense que ella s'hi pogués negar, per diferència social o de categoria que la distanciés. Per part de les dones, ballar el ball de la joia era tingut en gran distinció, i quan el ballador era fadrí i treia en dansa una donzella, el fet era gairebé interpretat com una demanda pública de prometatge. El segon a treure ball era el batlle, i la dansa era qualificada de ball de la batllessa.

La tercera de les danses era qualificada de ball de les promeresses, és a dir, de les prohomeresses o companyes dels prohoms o majorals i, per tant, de les majorales. Ballaven tres parelles, puix que els prohoms i llurs companyes havien estat tres, en record dels tres estaments que formaven la societat en temps vells: la noblesa o gent rica. els menestrals o benestant i els pobres o humils. Elles lluïen mantellina, així com les altres ballaires duien rets. Fets aquests tres balls, el ball restava obert i podia entrar-hi tothom. Els quatre balls eren iguals de tonada i de coreografia; només es dintingien per la categoria dels ballaires, que eren els qui els donaven nom. Els ballaires havien dansat amb un gros tortell penjat a l'esquena mitjançant un mocador de seda lligat al coll. Eren motius de lluïment i de satisfacció la mida del tortell i la qualitat i bellesa del mocador que el sostenia.

La dansa havia d'ésser molt mesurada i suau per part dels balladors, per tal de no fer sotragar el tortell, a fi d'evitar que es trenqués i caigués a terra, amb descrèdit del ballaire i amb la burla de la gentada que contemplava el ball. Les dansaires, en canvi, solien saltar i bellugar-se amb desimboltura, sense perdre el compàs de la dansa, puix que estaven lliures de la nosa del tortell que amoïnava els pobres balladors. Era costum que, un cop finida la dansa, la parella tastessin el tortell o se'l mengessin tot en comú. Antigament la cursa era ben diferent dels darrers temps en què es feia. No es fixava meta; els genets podien córrer tant com volien i guanyava el qui anava més lluny o corria més estona.

Per premi podia demanar la mà de la donzella que li agradés, la qual no podia refusar lo per marit i s'hi havia de casar, si no us plau, per força. Hi ha qui diu que venia obligada a passar amb ell totes les nits que durava la festa, sense obligació de casar s'hi si no el volia; ell també havia gaudit del privilegi de besar i abraçar totes les dones, tant de la població com forasteres, i afegeix la veu popular que moltes noies dels pobles del voltant sentien afany per anar a festa major al Prat pel goig d'ésser besades i abraçades pel guanyador de la joia. "

Costumari català, el curs de l'any (v. 5) :: Joan Amades - Folklorista (Direcció General de Cultura Popular i Tradicional). Planes 206-209

Seguim doncs, agraint i despedint-nos per sempre d'aquells costums, i fins i tot si calgués, d'aquelles tradicions, que ens han acompanyat fins ara però que ja no ens ajuden a ser més lliures, ni contenen els valors del futur que ara volem construir. Toca ser l'autoritat que selecciona, crea i escull què transmet i com vol fer-ho. Toca reflexionar sobre quina visió volem tenir del passat i quina de nova en volem crear pel futur.

Al NEP ens agrada construir amb la col·laboració de tantes realitats, experiències i sabieses com sigui possible, així que, si us ve de gust que investiguem sobre algun tema en concret, fer una proposta, aportar la vostra experiència o expressar allò que creieu que pot ajudar algú altre, us convidem a fer-ho a: hola@alpratninguesperfecte.com. Gracies!